La cobla de Palau-sator

La Cobla de Palau-Sator
La Cobla de Palau-Sator

La majoria d’edat de la cobla La Principal de La Bisbal, l’inici de la seva gran puixança, es produí amb l’adveniment, a principis de segle XX, de diversos components de la cobla de Palau-sator: els Saló i els seus familiars propers, els Barnosell. La cobla de Palau-sator començà a funcionar a mitjan segle XIX o probablement més aviat. Inicialment, constava de set instrumentistes, si bé després se n’hi afegiren d’altres segons la importància del lloguer.

El mestre Emili Saló i Ramell, que havia conegut i tractat força el seu avi, l’avi Sèbio, capdavanter infatigable durant molt anys de la cobla de Palau-sator, anomenada La Vella, ha aportat dades d’un gran valor:

Molt jovenet encara, a ca l’avi Eusebi, de Palau-sator, m’entretenia jugant amb restes d’instruments musicals; d’aquelles eines sonores amb les quals es tocaven les sardanes curtes, ja avançat el segle XIX. Eren els vells tible, tabal i cornamusa o components de la cobla de tres quartans. Recordo que hi havia uns tubs que en deien cames de cornamusa, una vella tarota -tible- que ja tenia algunes claus, al contrari de les més antigues, que tan sols tenien forats per a fer sonar les notes, i un tamborí, tres vegades més gran que els d’ara, condició que trobo encertadíssima, fins per a l’època actual. Així varen començar les meves primeres impressions sardanistes. Podeu ben creure que em varen empapar els sentiments.

La vida que portaven els components d’aquella cobla palauenca ens ha estat descrita amb tota minuciositat pel mateix Emili Saló:

Solien actuar preferentment en les obreries (organitzadores de les festes dels Sants Patrons), en els pobles de tota l’ampla rodalia, i arribaven a desplegar-se per actuar fins a Quart i Santa Cristina d’Aro, uns trenta quilòmetres lluny, travessant boscos i muntanyes. Anaven a peu a tot arreu, ja que llavors hi havia molt poques vies de comunicació i, per tant, els mitjans de transport eren molt limitats. En arribar a qualsevol dels pobles ja els esperaven per començar la inacabable tasca. El programa habitual era aquest: cercavila, processó, ofici cantat, acompanyar -tot tocant- fins a casa seva els pabordes, sardanes a la plaça, llevant de taula (consistia en passar casa per casa interpretant quelcom en cada una per recaptar cabals per al parròquia) i, per fi, a dinar. Els músics es distribuïen individualment un a cada família, i com que alguns pobles del Baix Empordà solen estar molt escampats, hi havia músic que havia de caminar més d’una hora per arribar a la masia de la qual seria hoste. Al retorn, funció religiosa, una infinitat de sardanes i, moltes vegades, a petició del jovent, ballables amb instruments de cobla. Després de l’actuació tractada, tot estipulat de paraula (solien cobrar, per tota la diada, uns quinze duros col·lectivament), si joves i grans volien dansar més sardanes, tota la cobla cobrava tres pessetes per cada una que en tocava de més. Habitualment, s’allargava bastant la festa, fins que es feia fosc. Aleshores venia el retorn, sempre a peu i ja de negra nit.

Tots treballaven en una altra professió (en aquells temps no hi havia músics de cobla íntegrament professionals) i devia semblar-los, a aquells inefables palauencs, una diversió aquestes amenitzacions tan aclaparadores. El meu pare hi va actuar uns quants anys i em va dir, en una ocasió, que malgrat haver estat contractat per les millors cobles-orquestres de Catalunya, mai no s’havia sentit tan feliç com quan tocava amb els de Palau. És clar, va començar-hi a quinze anys i eren tots una gent molt divertida i feien bona feina.

[MOLERO, Eugeni. La Principal de La Bisbal: Cobla de la Generalitat de Catalunya. Editorial Pòrtic, desembre 1981.]