Les formes històriques de govern municipal

Amb motiu de la inauguració de la nova seu de l’Ajuntament de Palau-sator NOTES SOBRE LA HISTÒRIA DEL MUNICIPI per Josep Matas

Quan el senyor alcalde em va convidar a participar en la inauguració dels nous locals de l’ajuntament vaig pensar que potser seria interessant aprofitar per parlar d’alguna cosa d’història de l’Ajuntament, per mirar enrere i veure què feien fa molts anys les persones que des de l’Ajuntament treballaven pel seu poble. Com s’organitzaven, què els preocupava, com actuaven…

Anem, per exemple uns 400 anys enrera. A la plaça pública de Palau assistim a una cerimònia especial. És l’1 de gener de 1606 i com cada 1 de gener els homes de Palau, els capa de casa, estan a punt de triar els càrrecs municipals, els càrrecs del consell o de la universitat.

Al centre del grup hi ha un infant de 5 anys d’edat que treu rodalís de fusta, amb un paper a dins, de set bosses diferents. Al paper que hi ha a dins el rodalí figura el nom d’una persona i així, un a un, es van elegint els càrrecs:
– de la bossa dels jurats de la vila, en surt en nom d’en Joan Garriga de Palau
– de la bossa dels jurats forans, en Joan Ferrer, àlies Colomer, de Sant Feliu
– de la bossa del consell estret de la vila, 5 rodalins amb els noms de 5 persones
– de la bossa del consell estret forà, 5 noms més
– de la bossa dels consellers forans, 6 noms
– de la bossa dels consellers de la vila 6 noms

Amb això quedaven escollits els càrrecs, que ho serien només per 1 any. Hi havia 2 jurats, 10 persones pel consell estret, i 12 més pel consell general i en la seva elecció sempre es buscava un equilibri entre Palau (la vila) i els altres quatre nuclis que sempre s’esmentaven per aquest ordre: Fontclara, Boada, Sant Feliu i Pantaleu.

Guardar aquest equilibri de representació entre els de la vila i els forans era molt important. L’equilibri sembla ser que va funcionar, excepte en moments molt puntuals, com ara en el segle XVIII quan Sant Feliu va créixer molt i demanava més representació. Per això podem dir que històricament el municipi de Palau és un bon exemple d’entesa entre els diferents nuclis que l’integren.

Però l’infant que va treient els noms encara no ha acabat. Li falten dues bosses:
– de la bossa del clavari en treu un rodalí amb el nom de Francesc Garriga
– de la bossa dels auditors de comptes surten en Bertomeu Climent i l’Esteva Moret

Aquests eren els càrrecs més relacionats amb la tresoreria. El clavari era el que tenia les claus de la caixa (d’aquí en ve el nom), o sigui el tresorer, i els oïdors eren els que el fiscalitzaven. I ja tenim els càrrecs del municipi. Faltaria afegir-hi únicament el secretari, que era el notari del lloc, i una mena d’algutzil que prenia el nom de “corredor públic”.

Totes aquestes persones comportaven una estructura de representació prou àmplia perquè a Palau hi havia unes 60 cases, 16 a Fontclara i prop de 40 entre els altres 3 nuclis; i en canvi una estructura administrativa molt mínima, amb només dues persones que cobraven regularment de la caixa del consell: el secretari i el corredor públic.

L’elecció d’aquests càrrecs es feia a la plaça pública, algunes vegades es concreta “davant el portal principal”. Les reunions es feien sempre allà. Normalment el consell es reunia els diumenges al matí, sortint de missa primera, el moment més fàcil perquè la gent que en formava part es trobés. Les reunions es feien sempre al carrer, perquè a aquella època l’ajuntament no tenia local propi.

Hi havia el castell, del qual ara només ens en queda pràcticament la torre, però no era utilitzable per als representants del poble. El castell era del senyor i d’ell en disposava el seu representant, el batlle, el jutge i el saig, i el del poble, representat pels jurats i els consellers. Els representants del senyor formaven la Cúria i els del poble formaven el Consell o Universitat.

Cada un d’aquests poders, cada una d’aquestes institucions, tenia les seves funcions. El batlle s’ocupava de fer complir les normes, que s’administrés justícia, de l’ordre públic, d’assegurar-se les contribucions a favor del senyor. En algun lloc del castell existia una presó on s’hi tancava els infractors. El saig els vigilava. Al castell de Palau hi havia també graners, un era, celler… on s’emmagatzemaven els fruits que es pagaven anualment al senyor.

El saig s’ocupava també de fer les crides, o sigui d’anunciar a tothom les normes, els avisos, decisions de la cúria, la persecució de malfactors… Sempre els cridava en els mateixos llocs ja tradicionals i coneguts de la gent.

Escoltem una d’aquestes crides: Ara oiats tohom generalment que us fa assaber la honorable Madonna Alemanda, muller de l’honorable senyor Bernat Miquel, difunt, tenint i posseint el castell de Palau de la Tor amb tots els seus territoris, homes, fembres, camps, rendes i altres drets que foren del dit meu difunt marit (…), mano que tothom fassi i obeeixca tots els manaments que els batlles del castell i terme de Palau lurs feran de part de la dita Madona Alemanda, sots pena de cent sous.

La crida anuncia que ha mort el senyor i la seva vídua recorda a la gent de Palau que ella és la senyora i que han d’obeir el seu representant que és el batlle. En aquest moment la família Miquel era la senyora del lloc. En un altre temps ho havia estat el monestir d’Amer.

Altres crides feien referència a coses més quotidianes. Escoltem, sinó, la que va ordenar el batlle Josep Estanyol el 26 de maig de 1680 cridada pel saig Damià Morató: Ara oiats tothom… que ningñu gosi jugar a cartes, daus, ni a ninguna manera de joch en part pública, ni a tarongeta, rutlla, pilota y bitlla sota pena de tres lliuras.I el mateix dia que ninguna persona gosi ni presumesca a portar de nits ballestas paradas, ni scopetas, ni arcabusos, ni altres qualsevol manera de armas també paradas y a punt de tirar per dit lloc de Palauçator, ni tampoc de die, sots pena de tres lliures.

Els bans o crides recordaven que calia pagar els impostos, que hi havia un embargament de béns i venda d’aquests a l’encant, que es perseguia algun malfactor…

Tot això corresponia a la cúria, el poder del senyor exercit a través del batlle. Després hi havia l’ajuntament, que en aquella època es coneixia amb el nom de Consell.

Ja hem dit que inicialment no tenien local. Es trobaven al carrer i els documents els guardaven a l’escrivania, o a un racó de l’església. Ja entrat el segle XVIII sabem que les reunions dels Consells Generals se seguien fent al carrer però en canvi les del Consell Estret es feien a una casa dins el recinte de la muralla.

I a què es dedicaven els del govern municipal? A poca cosa, al dia a dia, a resoldre els problemes que anaven apareixent. Els càrrecs només duraven 1 any i s’entrava a formar part del Consell no per portar a terme un programa o aconseguir uns objectius, sinó només per atendre les necessitats col·lectives més elementals.

Entre les coses de cada dia la més important era tenir ben proveïda la població. El Consell de Palau-sator adjudicava cada any tres establiments: la fleca i la taberna, la carnisseria i la gabella. Qui explotava la fleca-taberna coïa pa i el venia. Venia vi i de tant en tant glaç. El que explotava la carnisseria matava l’aviram i el bestiar i hi venia carn. El que portava la gabella era l’úunic que podia vendre oli, sal aiguardent, peix salat, castanyes, pebre, canyella i altres espècies.

El Consell cobrava per endavant l’explotació d’aquests tres establiments. Així aconseguia un ingrés i s’assegurava, al mateix temps, el proveïment de productes. Per adjudicar-los es feia en subhasta pública. De tant en tant el Consell també treia a subhasta l’adjudicació per un any de 16 vessanes de terra de la seva propietat. Per exemple el 1706 el corredor públic, en Joan Badia, ho havia subastat l’últim dia de juliol i des de l’1 d’agost s’ho havien adjudicat un grup de pagesos (Pere Nadal, Miquel Balaguer, Salvi Cornell i Salvi Roca) per 51 lliures.

Un altre tema al qual s’havien de dedicar els representants del poble era l’endeutament, un problema que s’arrossegava des de sempre. Com en gairebé tots els pobles, a Palau s’havien demanat diners a crèdit a particulars i quan no es podien pagar les pensions anuals n’havien hagut de demanar més. Quan es necessitaven diners el consell síndics que anaven a emmanllevar-los a algú de la Bisbal, de Girona, a alguna institució… Els síndics es podien obligar en nom de la Universitat.

Els comptes sempre portaven maldecaps. De tant en tant es feien talles entre totes les famílies per recaptar diners. Sovint l’ajuntament es trobava que hi havia veïns que deixaven de pagar i aleshores els jurats i els cònsols s’havien d’espavilar com podien, sense poder recórrer ni a guàrdia civil ni a mossos d’esquadra, és clar. El 25 de juliol de 1704, amb les vares que representaven el seu poder a la mà, els dos jurats, el clavari, el batlle i alguns homes del consell estret se’n van anar a l’era del Mas Requart de Fontclara, propietat de Magí Requart de Torroella, a qui havien demanat moltes vegades que pagués 11 lliures i set sous que costava tapar la branca del regadiu que dit Magí Requart té de fer tapar y per no haverse cuydat de tapar aquella dits jurats y consell la faran tapar y donaran aquella a tapar a l’encant públic i negantse a pagar la quantitat havem presas de la dita hera 5 quarteras de blat forment. Així doncs, havien esperat que en Requart tingués ja el gra a l’era per cobrar d’alguna manera el deute.

L’endeutament s’accentuava amb la guerra. El problema no eren les batalles sinó l’allotjament de les tropes. Els exèrcits havien de ser alimentats pels veïns i això podia ser ruïnós. El 1711 per espi de tres mesos dos regiments de cavalleria es van instal·lar a Palau i cada dia els veïns havien de portar 28 quarteres de gra, oli i sal. Els jurats i consellers l’havien de comprar i sovint a preus altíssims. Una ruïna. I els soldats, a més, sempre eren gent de poc fiar. Els terços castellans eren ben bé una plaga, formats per gent gens recomanable. Per allà on passaven deixaven malestar i conflictes, alguns de greus.

El dia 16 de gener de 1653 va haver-hi un enfrontament entre soldats i gent de Palau. Va morir-hi un soldat, a mans dels de Palau, i els soldats van matar, en revenja, a en Llorenç Reig, veí de Palau. El problema no es va acabar aquí. El cap de les tropes, Juan Vargas, va fer saber que entraria a Palau amb 300 homes a cavall per fer una acció de càstig. Això volia dir destrucció i saquetjos. Ràpidament els de Palau es van mobilitzar, van enviar mitjancers, uns homes de Pals i el notari de Palau que es deia Pere Salvi Miquelet. Van oferir diners. Les negociacions es van allargar quatre dies. Van enviar un memorial al governador i al final es va impedir el temut saqueig del poble.

Els anys de guerres eren els més delicats. Altres situacions delicades eren amb motiu de pestes. Aleshores es nomenaven 2 morbers que vigilaven es complís la normativa de prevenció: tancar les portes al vespre, fer sortir del poble els empestats, vigilar que el contagi no prosperés.

Quan no hi havia guerra, ni pestes, el dia a dia era més fàcil per als representants del poble. Un tema els preocupava permanentment: mantenir bé els recs i les motes. El terme de Palau era un territori molt més humit que ara. A més de l’estany de Boada, dessecat el segle XVIII, hi havia moltes zones que s’inundaven sovint. Calia mantenir els recs nets, les motes altes… Els jurats i consellers ho vetllaven molt. De vegades el problema venia dels veïns d’altres pobles. Altres vegades hi havia bona col·laboració entre la gent d’un poble i l’altre. Per exemple el setembre de 1706 els de Palau van reblir i refer el terraplè del rec del molí de Pals, a petició dels de Pals. En agraïment els de Pals van portar a Palau la soca d’un gran arbre poll.

Amb el temps l’estructura de l’ajuntament va canviar. Amb el Decret de Nova Planta, a partir de 1714, els borbons van imposar el model de municipi castellà. Es va mantenir el batlle, però després hi havia un regidor en cap i tres regidors més. S’havia acabat el sistema ampli de consells. Quan entraven a jurar el càrrec els regidors s’obligaven amb els seus béns si hi havia alguna irregularitat. Sovint solia ser difícil trobar gent que en volgués ser. S’entrava a l’ajuntament per cooptació: els que hi eren proposaven els següents i el governador ho controlava i donava el vistiplau o bé en demanava uns altres. Si no es volia ser regidor la gent es buscava excuses: ser massa gran, estar malalt… Els que plegaven havien de plantar la llista dels que proposaven a la plaça i aleshores aquests podien fer al·legacions. Després s’enviava la llista a Girona. Com que els que plegaven en tenien moltes ganes més d’un cop enviaven la proposta i després plantaven la llista perquè els proposats no fossin a temps de presentar al·legacions.

Tot això passava fa molt de temps. Després les coses van anar evolucionant fins arribar als ajuntaments dels nostres dies, fins arribar, en el cas de Palau, a la inauguració que fem avui. Pantaleu, Sant Feliu, Boada, Fontclara i Palau segueixen avui junts, com fa tants i tants anys. Els problemes, les necessitats i els serveis que la gent demana són ara uns altres. Avui els regidors i l’alcalde, per exemple, no han de negociar amb capitans enfurismats. De tota manera, de maldecaps i problemes segur que els en sobren. Almenys ara, gràcies a aquestes instal·lacions, no s’hauran de reunir a l’aire lliure, com al segle XVII, sinó que podran treballar pel poble des d’aquestes instal·lacions que també oferiran bons serveis a tots els ciutadans. La meva enhorabona doncs i gràcies per la seva atenció.